A vegades més val tapar-se les orelles.

Cada dia m’agrada més estar sola. Amb estar sola em refereixo a treballar sola, és de la manera que em sento més còmode. No suporto anar al ritme que et marquen els altres. Ni massa ràpid, ni massa lent. Amb pas ferm i segura sense deixar cap fil per embastar. Avui ho he vist clar, és dur dir-ho, però em molesta la gent. No m’agrada el soroll, ni la massificació de persones en un lloc petit. Sóc antisocial, i què? No necessito parlar de xafarderies, que si aquella ensenya massa, que si l’altra porta unes banyes fins al sostre, que si els immigrants tenen la culpa de tot. Ho sento, però passo! M’importa un rave si es casa la Pasculala o la Menguala. Quan les relacions estan plenes d’hipocresia passo d’elles. Les que si que m’interessen són les que em poden aportar qualsevol tipus d’enriquiment personal per molt petit que sigui. Una anècdota de postguerra d’un vellet és molt més grata que escoltar la companya de torn fardant de quant li ha costat l’últim model de Tous o Prada. Una cosa que em sobta bastant és que la gent a la feina explica tota mena de coses personals, que fan vergonya aliena. Jo no tinc amics a la feina i crec que ells tampoc, per les baralles continues que tenen, doncs perquè expliquen totes aquestes coses si saben que seran menystingudes i riota per part de les “xupopteres”. De tant e tant algú es salva de la crema de bruixes que estic fent ara. Això és com les revistes del cor, si no vols sortir no surts. Si et mantens al marge no t'escaldes el cul.