DESPRÉS DE LA TORMENTA....

A petició popular(gràcies Lander) he tornat a escriure, tot i que anava a abandonar el blog, doncs un tal Skrotmix, m'ha robat vilment la clientela. Després de les vacances i recuperar el temps perdut a la uni, no he tingut temps d'escriure. S'acosta Nadal,exxxxxxxxxxx!!! Compres, regals inútils, amics invisibles (que s'hi podrien tornar de veritat), família, arbres, tions..... només de pensar-ho m'agafa mal de cap. Algú s'apunta a tirar el Papa Noel des d'un 5è pis? Aquí us deixo una foto d'una pintura de Rafael de la Verge, el nen Jesús i Joan Baptista, per anar posant el pessebre.

SUSPENDRÉ...

Tinc una assignatura que es diu llenguatges artístics. Jo mai he estudiat art abans, però m'agrada molt anar a classe i aprendre coses noves. Aquesta setmana em donat Mondrian. Que és un pintor que realitza abstracció i la seva pintura s’anomena Neoplasticisme. Bé, tot això ve perquè el quadre de la foto és d'ell i simbolitza la recerca de la simbologia bàsica de l'univers. Les línies horitzontals al•ludeixen a la feminitat i les verticals al fet masculí. Aquest pintor creia que amb dues línies podria crear un món.
És molt bonic com a idea però no ho acabo d'entendre. Per tant he arribat a la conclusió que, o em posen aquest mateix quadre a l’examen o penjaré d’una manera bàrbara.

LA SOLEDAT

A vegades estem tant envoltats de gent que no sabem assaborir la sensació de sentir-nos a nosaltres mateixos i a vegades estem tan sols que trobem a faltar la calor de la multitud. És en dies com el d’avui, que et ve de gust quedar-te a casa llegint un bon llibre o la parella fa una migdiada i et deix mirant els esports d’antena tres, quan penses en aquest temes. Parar un moment i pensar Ep! Qui sóc? Ah si ... En aquell moment ja et reconeixes. Quan la inèrcia et porta tant de temps per un camí amb o sense rumb, sol o acompanyat ens arribem a oblidar de qui som realment. (que espereu que escrigui mentres ecolto la B.S.O de Bridget Jones....pos allà va la rallada del segle.)

ELS TREBALLS EN GRUP

No hi ha cosa més estúpida que manar als alumnes que facin treballs en grup. No té cap mena de funció , i no compro el pretext de la cohesió, perquè no m'ho crec. El que aquí hi ha és: poques ganes de corregir treballs. Fent un treball en grup no s'aprèn res! Cadascú fa la seva part, després es fa un "copiaipega" I llestos! També es pot establir una relació de vassallatge, un fa tota la feina i l’altre viu com un senyor. Tampoc em vull creure que això serveixi de cara la vida adulta i saber treballar en equip, MENTIRA! La gent quan es fa adulta i treballa, va a la seva, i si pot explotar els companys, molt millor. Vull ja l’abolició dels treballs en grup ja!!

BERLIN, BERLN, BERLIN....

Ha estat un viatge inoblidable. m'ho vaig passar genial. Crec que tots en ho varem passar molt bé. Algun moment de tensió va haver-hi entre germans, però tret d'això tot va anar molt bé.
No volia tornar a la vida mundana, preferia viure en la inòpia uns quans dies més. No he trobat a faltar res i això és molt greu, perquè cada cop em costarà més incorporar-me a la quotidianitat. El que potser ens va faltar, va ser anar de cerveses i arribar algun dia torrats a l'hostal.
Com no, es va fer real el que ja em temia al visitar el camp de concentració de Sachsenshausen. No crec que vegi una peli de nazis durant... mai més.
Ara, a part de llegir tinc 2 hobbies més, divertir-me i aprendre!

L' "ENANITO" DELS AURICULARS

L'altre dia el P. em va resoldre un enigma que feia molts anys que em rondava pel cap.
És sabut per totes les persones que utilitzen mp3, ipods, "manos libres" i altres, que quan agafem aquests objectes apareixen els auriculars enredats d'una manera bàrbara! Doncs resulta que hi ha un "enanito" dintre dels bolsos que es dedica a embolicar els cables. Tots pensareu que no té sentit, però no hi ha cap altre explicació, ni tan sols volent es poden fer aquests nusos amb els cables, quasi que surten nusos mariners o d'aquells que s'usen per els arnesos en escalada.
A l'hora de desfer-los et poden sortir canes, i pèls a les orelles. Quants dies malgastaràs al llarg de la teva vida per culpa del "enanito" dels auriculars?

LA CAPACITAT D'ABSTRACCIÓ

Amb aquest títol tant culte sembla que vagi a fer una conferència sobre algun tema psicològic,però només vull comentar el gran do que tenen algunes persones per passar de tot. Per posar-vos un exemple, el que tinc a casa aquests últims dies. La compra d'un mòbil nou és la millor referència que hi ha per explicar aquest comportament. Només dir-vos que ha carregat el mòbil nou cada dia des de la compra, no hi sent, és completament sord, s'enfada ell sol, comença a murmurar coses inaudibles (les úniques paraules que pots entendre és "cagun la mare quel va arribar a ....."). La gravetat del problema arriba quan és l'hora de fer alguna feina o simplement anar a passejar. Sembla que estigui enganxat amb loctite al sofà. No sé la infinitat de vegades que he sentit la frase "ja estic", "un momentet" o "espera que ja acabo". Però la venjança es serveix en fred i amb safata de plata. I a mi m'agraden tots els esports menys el bàsquet. A difrutar de les olimpiades que encara queda una setmana.

MINIVIATGE A LES COMARQUES DE GIRONA

Durant un dia i mig varem poder gaudir de les delícies que ens ofereixen aquestes terres.El Museu Dalí ens va deixar bastant bocabadats, tot i que jo ja hi havia anat feia anys però quasi no recordava res. La cua per entrar al museu feia por i queia un sol que deixava estabornits als que no podien aconseguir una mica d'ombra, la majoria francesos rojos com tomàquets.
Aquell mateix dia varem fer nit a L'Estartit, regió accidentada pels seus precipicis i penya-segats. El viatge amb el Nautilus,vaixell que et permet veure les profunditats de les Illes Medes, va ser un pèl caòtic per a mi, doncs els vidres que deixaven veure el fons del mar feien de lupa i vaig sortir del vaixell amb bastant mal estat, a punt de fer un estocat.
El dia següent varem recórrer Torroella de Montgrí, Palau-Sator, Pals (poble bonic on els hi hagi), Begur i Calella de Palafrugell.
Miniviatge molt recomanable pels que no tinguin masses dies lliures i podrer-te sentir com un "guiri" més. Quan la teva parrella es busca un altre curro per les vacances (pessetero) és a lo únic que pots aspirar, ep! sense desmerèixer Girona i els seus voltants.

UN ALTRE COP A LA UNI

Estic molt contenta perquè al Setembre començaré el GRAU EN HISTÒRIA DE L’ART, i posar en marxa el pla Bolonya. Total que si ho aconsegueixo acabar, segurament en 10 anys, seré graduada en història de l’art, no llicenciada.
Seguint amb el tema de les carreres, per entrar a medicina a Reus es necessita un 8,28 i això que han ofertat 230 places més. Diuen que s’han quedat a les portes 2000 i pico alumnes a Catalunya. Amb això els politics volen resoldre la manca de metges. JA,JA, JA!! Alumnes que acabaran d’estudiar d’aquí a 10 anys, no ho oblidem. És a dir estarem 10 anys sense metges.
Em fa molta gràcia tornar a posar-me a estudiar, fer exàmens, anar a la biblio, anar al bar a fer talladets, tenir el carnet de la URV, l’anterior ja estava caducat, “vamos”ser una col•legiala com aquell que diu. Ja sé que la primera setmana de classe em cagaré amb tot perquè començaran a posar els PUTOS treballs en grup, que els odio, i xerrades, fotocòpies... La setmana que ve em matriculo, ja us explicaré el que val fer una segona carrera.

VACANCES

Oh!!! Em queda una setmaneta per començar-les. Tindre 19 dies per descansar i no fotre res!! Ara, ben mirat el P. treballa i no podrem anar a cap lloc gaire lluny. Hauré d'inventar-me algun hobby o continuar amb els que tinc: pintar, llegir i no fotre ni brot. El que em fa més peresa de les vacances és haver de tornar a la feina. Algú va dir un dia: per no tenir estrès post- vacacional el millor es no fer vacances. I és veritat. Només tens estrès pre-vacacional.
La última setmana abans de fer-les passa lentíssima, mai arriba el divendres. Si el temps passés així de lent només viuríem 20 anys. I ens jubilaríem als 15. No estaria malament ehhh!! Treballar només 10 anys de la teva vida. Bé, sigui com sigui d’aquí una setmana estic de vacances. AHH! Per cert, el dia 16 sabré si he entrat a història de l’art que em fa molta “il.lu”començar al setembre. Us seguiré informant. Treballar tres dies a la setmana té moltes avantatges.(Tens bastant de temps per tocar-te els ------ o la ----).

DESCONNECTAR.

No us passa? A vegades és de forma inconscient, involuntari però no ho puc evitar. Quan un tema gens atractiu surt de la boca d'una persona que és pesada, desconnecto el xip. Sé que pot portar conseqüències bastant importants com quedar en evidència. Encara és pitjor saber que has desconnectat i esperar que et facin la típica pregunta "què en penses tu?". Llavors poses en marxa el recursos amagats que saps que tens en l'interior del teu ser i respons alguna cosa semblant a: "d'aquest tema no en tinc una idea massa ben formada" o " jo passo d'aquest tema perquè la injustícia em posa molt nerviosa" o "si, si estic d'acord amb tu".
La tècnica que estic perfeccionant cada dia més és la de posar alguns monosíl•labs durant el monòleg del company pesat. Un "si", "aja", "es clar" o fins i tot un "hòstia tu!" són falques molt útils en una conversa de la que no has sentit ni la introducció.
He de confessar que no és del tot fiable aquesta maniobra estratègica perquè hi ha persones com el novi, en el meu cas, que està pendent del mínim signe de feblesa, una mirada al buit, un "si" massa sarcàstic, un lleuger canvi de to en la veu, i en aquell moment et diu:
- No m’estàs escoltant!
- Si, si digues- dic jo.
- Després dius que no t'explico res!
- No, va digues que t'escolto és que tinc una cosa pendent i ara quan has dit això("això" és indefinit, perquè no tens ni idea del què parla ), me n'he enrecordat.
D’aquesta manera pots anar salvant la situació. En el cas que t’hagi enxampat de ple, pots confessar i dir que estàs molt estressada per la feina o dir-li directament que no t’interessa ni lo més mínim el tema ( en el meu cas és les nòmines, quans dies d’assumptes propis tenim, el IRPF que ens pertoca, el PUTO conveni...). lo pitjor que et pot passar és que torni a començar pel principi i hagis d’empassar-te tot el discurs.
Ahhhh! Per cert, MAI, MAI i MAI preguntis sobre el tema si no et vols acabar suïcidant, perquè les preguntes els donen vida, energia, renaixen de les seves cendres, com el au fènix, i de sobte recondueixen el tema cap allà on et volen portar: les nòmines , quans dies d’assumptes propis tenim, el IRPF que ens pertoca, el PUTO conveni!
Si algú sap de més trucs per desconnectar llegiré les vostres opinions amb molt de gust.
A vegades tens ganes d'agafar una agulla i un fil i fer lo de la foto.

QUIN MONO DE NICOTINA!!

Ja s’acosta l’estiu, ja és aquí la calor. L’operació bikini aquest any també ha passat de llarg; ja l’enganxaré l’any que ve o m’inventaré l’operació tardor o hivern.
Hi ha una cosa que em preocupa especialment. És la repetida insistència del meu subconscient en l’addicció que pensava que tenia controlada des de fa quasi tres anys. EL TABAC. Ahir en un sopar en varen caure dos. Els remordiments no em deixen viure, tinc por de mi mateixa, no hi veig clar quan tinc un cigarret a prop. No sé si durarà massa aquesta posició de stan-by, si arribarà a culminar amb la compra d’un paquet de Nobel o si remetrà i la situació es podrà mitigar sota la influència d’energia purificadora. La resposta: ben aviat.

A vegades més val tapar-se les orelles.

Cada dia m’agrada més estar sola. Amb estar sola em refereixo a treballar sola, és de la manera que em sento més còmode. No suporto anar al ritme que et marquen els altres. Ni massa ràpid, ni massa lent. Amb pas ferm i segura sense deixar cap fil per embastar. Avui ho he vist clar, és dur dir-ho, però em molesta la gent. No m’agrada el soroll, ni la massificació de persones en un lloc petit. Sóc antisocial, i què? No necessito parlar de xafarderies, que si aquella ensenya massa, que si l’altra porta unes banyes fins al sostre, que si els immigrants tenen la culpa de tot. Ho sento, però passo! M’importa un rave si es casa la Pasculala o la Menguala. Quan les relacions estan plenes d’hipocresia passo d’elles. Les que si que m’interessen són les que em poden aportar qualsevol tipus d’enriquiment personal per molt petit que sigui. Una anècdota de postguerra d’un vellet és molt més grata que escoltar la companya de torn fardant de quant li ha costat l’últim model de Tous o Prada. Una cosa que em sobta bastant és que la gent a la feina explica tota mena de coses personals, que fan vergonya aliena. Jo no tinc amics a la feina i crec que ells tampoc, per les baralles continues que tenen, doncs perquè expliquen totes aquestes coses si saben que seran menystingudes i riota per part de les “xupopteres”. De tant e tant algú es salva de la crema de bruixes que estic fent ara. Això és com les revistes del cor, si no vols sortir no surts. Si et mantens al marge no t'escaldes el cul.

Aii!! QUI POGUÉS TIRAR ENDARRERE.

Ens fem grans. Envellim a velocitat de creuer, no en el sentit d'arrugar-nos i xoxejar sino en el del pas dels dies i setmanes tan ràpid que un fet que va passar l'any passat dóna la sensació que va passar ahir. Quan passes de tenir cara de nena a tenir cara de dona. De tenir una paga de 500 peles a la setmana passes a tenir una hipoteca o lloguer i factures per allà on mires, i també un sou a final de mes( per sort). Es fort, però ma mare a la meva edat ja anava per la segona criatura i jo encara penso que no serveix de res fer-me el llit si a la nit l'he de tornar a desfer. Ecsss! Arriba a fer por. Per molt que vulguem viure en la inòpia, som grans, som adults.

CIAO, VENEZIA! BUONA SERA, SIGNORINA!!!

Fer un resum de 4 dies intensos de viatge a Venecia no és fàcil en un parrafet, però s'intentarà comprimir. Avió desde Girona puntual com un clau. I ara bé lo bo! intenta trobar un hotel que està situat al bell mig de la ciutat, possiblement, més laberíntica del món. Però gràcies a l'experiència que estem adquirint a l'hora d'interpretar mapes cutres imprimits del google-maps... patapam! directes al grà.

De la primera nit n'hi hauria per escriure un diari sencer, però no avorrirem al personal. Que bonic que és estar en un apartament de Venecia a les fosques, i què útils que són les llinternes dels mòbils.

Venecia respira calma. La calma que donen les aigues tranquiles dels milers de canals que l'atravessen i que ni tant sols es trenca per la marabunta de turistes que hi ha a la ciutat. Buenu, putser si que hi ha massa gent a les zones més típiques, però s'han de veure!: La Plaça de Sant Marc amb la basílica, el Palau Ducal, el Gran canal, els ponts més famosos (Rialto, Accademia...), museus i palaus per tot arreu. En fí, un viatge al segle XV, com a poc. Pujar al Campanile de la plaça per veure tota la ciutat i les illes dels voltants, no té preu... buenu, sí, 8 euros.

Resumint per acabar: Venecia no fà més pudor que el Serrallo, allà on anem brilla el Sol, i que bonic és viatjar sense pensar en la feina. La pasta i la pizza "al volo" ens surt per les orelles... Ah! i que bons que són els Spritz amb unes patatetes fregides.

Pròxima parada: Berlin? Argentina? Estats Units? Islandia? Australia?...qui lo sà!
CIAO!

JO TAMBÉ VULL TENIR UN BLOG

No sé si alguna persona em llegirà, bé no sé si vull que em llegeixin, però la veritat és que escriure m'agrada força. I com que fins i tot mon germà té un blog, jo no vull ser menys!

Així que he decidit que, de tant en tant, escriuré el que em passi pel cap, és a dir, una rallada monumental. Prepareu-vos perquè ja no necessito escriure cartes, ho puc fer des d'aquest espai.

QUI DIU QUE LES PERSONES MAI CANVIEN?

La pregunta té la seva complicació. Fins fa un any hauria contestat que mai canvien les persones, avui penso tot el contrari.
Cada dia quan ens posem al llit som diferents que el dia anterior. Estem en constant canvi, tot i que aquest sigui mínim. Dia a dia ens anem empapant d'informació, experiències bones i dolentes, maneres noves de fer les coses. Som esponges amb dues cames que van fent camí al llarg d'aquesta aventura que es diu vida.
Això si, cal tenir la ment ben oberta per adonar-te que el canvi es produeix perquè si un està tancat, les coses passen davant dels ulls i ni tan sols ens hi fixem.
Jo sóc diferent ara que abans d'escriure el que he escrit. És bo el canvi, és bonic.

RALLADES VARIES

Tancada en aquesta presó, a vegades penso si podria oferir alguna cosa millor als que m’envolten i sobretot a mi mateixa. No crec que pugui aguantar tota la vida fent això, per altra banda penso que faig una bona feina. Segurament no és incompatible realitzar una tasca que no agrada i desenvolupar-la de la millor manera possible.
Jo no estic disposada a aguantar el patiment dels altres , al.liens a la meva vida famliar i personal. Aguantaré el que em depari la vida i ho superaré, però veure durant tota la vida aquesta situació se’m fa molt dur.
A vegades penso que no sé com expressar tot el que sento i porto a dintre, i espero que a poc a poc sorgeixin les paraules com cus una maquina de cosir.